Feia uns dies que volia escriure aquest post, però fins avui no he trobat un moment per fer-ho. El dia 28 d’abril va morir el periodista basc Javier Ortiz, una de les poques plomes lúcides i afins que hom encara podia trobar a la premsa en castellà del Regne d’Espanya, generalment plena -com sabeu- d’hostilitat des d’un punt de vista nacional i de classe. Ortiz, però, n’era una excepció. De fet, era -segurament- l’únic supervivent de l’extrema esquerra antifranquista que conservava un petit espai a la premsa comercial d’aquest país que ens volen fer passar per nostre. L’únic, vull dir, que no s’havia convertit a l’extrema dreta neoliberal (o a l’extrema dreta cavernícola, directament), perquè d’aquests n’hi ha uns quants, no només als diaris, sinó també a les ràdios i a les televisions (i ara més que mai, des que hi ha els canals en TDT, els Veo, els Intereconomía i tots aquests). Ortiz, en canvi, ha mantingut fins al final i de manera insubornable els seus posicionaments d’esquerra… d’una esquerra, potser, que sap que ha perdut totes les batalles, però que no renuncia als seus principis ni a dir les coses pel seu nom, amb ironia, amb contundència, fent servir la ploma com altres fan servir els punys. I ho ha fet, malgrat que això li suposés l’ostracisme professional, com li va passar durant la seva època de columnista a “El Mundo”.
No tinc paraules… Sempre se’n van els millors, com se sol dir. Però vaja, què hi farem, sempre ens quedaran els seus articles, que podeu trobar a la seva web, en la qual també podreu llegir l’obituari que ell mateix va escriure abans de morir, el qual -per a aquells i aquelles que no el conegueu- us permetrà copsar de seguida el tarannà sarcàstic del vell resistent que era en Javier. Mireu si no, com conclou l’explicació sobre els seus origens familiars: “Si algún interés tienen todos estos antecedentes, cosa que dista de estar clara, es el de demostrar que, en contra de lo que suele pretenderse, el cruce de razas no mejora el producto. (Obsérvese qué gran variedad de procedencias se puso en juego para acabar fabricando a un vasco calvo y bajito).” O de quina manera explica els seus precoços inicis en la militància política clandestina: “A los 15 años, hastiado de las injusticias humanas –algunas de las cuales seguían teniendo como referencia obsesiva los pechos femeninos–, decidió hacerse marxista-leninista. Los años siguientes tuvo que emplearlos en averiguar qué era eso que acababa de hacerse, a lo que contribuyeron decisivamente algunos esforzados miembros de la Policía política franquista”. Simplement genial, Javier.
Demà dia 8 de maig els seus companys (companyes) i amics (amigues) del País Basc li faran un homenatge a l’Hika Ateneo de Bilbo.
Josep M. Garcia. Sempre se´n van els millors. 7 de mayo de 2009.
Comentar