Pedradas

La verdad es que llevo bastante tiempo intentando escribir sobre Aminatou Haidar, pero no lo consigo (no consigo escribir sobre Aminatou, ni sobre nada, prácticamente).

Pero el mismo día en el que varias personas guardan un ayuno de 24 horas en el Aeropuerto de Hondarribia, por ejemplo, me ha llegado este texto de Maria Zaloña. Ella me ha contado que iba a hablar sobre Aminatou y sobre qué dicen los medios de comunicación marroquíes en el editorial del programa Catipen de hoy. Copio y pego el texto.

Aminatou

Avui des de l’editorial de Catipen ens sumem a les veus que exigeixen la tornada al Sàhara Occidental d’Aminatou Haidar.

La prepotència del govern de Zapatero li ha impedit adonar-se de la responsabilitat que assumia fent un favor incondicional als seus amics alauites. L’acceptació de l’extradició a Espanya d’Aminatou suposa la vulneració de les normes bàsiques del dret internacional i fer-se còmplice de la violació de drets humans per part del règim marroquí.

I avui, que la vida d’Aminatou està en perill, el govern espanyol es converteix en corresponsable del que pugui passar-li a aquesta lluitadora que no reclama ajuda humanitària, sinó el dret polític de tornar al seu país.

I mentre la diplomàcia internacional afirma fer gestions per trobar una solució al problema, els que han creat aquesta situació, el règim marroquí, miren cap a altra banda, orgullosos d’haver-se tret de sobre un problema.

La premsa del Marroc va plena de comunicats oficials i de declaracions dels partits polítics, que parlen del cas de l’anomenada Aminatou Haydar (així ho diuen) com una imposició del separatisme i adverteixen al govern espanyol que no es deixi manipular pels interessos del Front Polisari, d’Algèria i dels enemics del Marroc, que són els que han provocat intencionadament aquesta situació. Aquest únic argument, que es el toc de pitu habitual per tancar files entorn al rei alauita, es repeteix fins a la sacietat, i no deixa d’haver algun agosarat que arriba a afirmar que no hi ha ningú que pugi donar lliçons al Marroc sobre el respecte als drets humans.

Bestialitats com les declaracions d’un oncle d’Aminatou que diu sentir-se avergonyit de la seva neboda i de la seva manca de gratitud cap al monarca, són algunes mostres més de la posició del règim marroquí: qüestionar que el Sàhara es una província marroquina, és un delicte que només es pot comparar amb l’atac a la monarquia, i en aquest cas, Aminatou s’ha atrevit a desafiar allò que el maghzen considera sagrat.

El règim marroquí no es penedirà de la seva actitud si l’Aminatou mor, ans al contrari, tornarà a treure els arguments dels enemics del país, i si hi ha discrepàncies ja està acostumat a silenciar les seves veus, això no li preocupa en absolut.

I pel que fa a l’àmbit internacional, els seus socis europeus i nord-americans ja els han mostrat en moltes ocasions la seva fidelitat i la renúncia a defensar els drets dels saharauis, acceptant en la pràctica l’annexió del Sàhara al Marroc.

Ara, també esperen que els rentin la seva cara més bruta, la de la repressió, la de la violació constant dels drets humans.

Tindran aquests governs que diuen defensar els valors democràtics la barra d’acceptar aquesta complicitat? És possible que ho facin.

I amb aquesta trista història acabem l’editorial del Catipen d’avui.

Maria Zaloña. Catipen. 14 de diciembre de 2009.