GRÀCIES, CRISTINA
Manuel de Juan
Navarro, amigo de Elda, ha escrito este hermoso texto de homenaje a Cristina
Piris. Vale la pena leerlo, y vale la pena leerlo en el catalán de las gentes
del País Valencià, ese idioma que la cántabra Cristina llegó a hablar y
escribir con plena soltura.
Aquest cap de setmana ens hem
acomiadat de Cristina Piris a Ca Revolta, a la ciutat
de València.
Va morir el divendres 26 de desembre
a l'inici de la vesprada. El diumenge 28 al migdia, li vam dir adéu
en el Cementiri General de València. Les seues cendres
s'escamparan pel Cantàbric, que la va veure nàixer.
Aquests dies, gent molt
diversa hem compartit les nostres llàgrimes banyant-les en cava i pastes i
convertint el dolor en l'alegria que tan lluïdament ens trasmetia Cristina. El
vetlatori era, en molts moments, una festa. La festa amb què Cristina vivia la
vida.
Moltes dones del tèxtil i molta gent
del món sindical, persones de totes les formacions d'esquerra i col·lectius
valencians, un ventall molt ampli de gents de tota condició i sensibilitat
de la ciutat de València, de moltes comarques i ciutats valencianes i d'altres
llocs de l'estat hem gaudit d'uns moments compartits amb aquesta rebel,
valenta i encantadora gran dona.
He vist moltes persones que
arribaven soles o acompanyades i es queixaven del sentiment d'orfandat que
els deixava Cristina. Li agraïen haver sabut escoltar-les. Un llibre
arreplegava les paraules, els poemes i les reflexions que a borbollons eixien
del cor de cada una.
El dissabte 27 aquell
ambient tan especial es va mantindre a Ca Revolta fins a altes hores
de la nit al so dels cants a la vida de les guitarres vives de Rafa Xambó i
Carles Carrasco, els timbals de Sari i la música del Llach, Maria
del Mar Bonet, Eva Dénia...
El diumenge a les 12 del migdia,
quan la colla de dolçainers Gatzara va iniciar els compassos
del cant dels maulets, al carrer santa Teresa l'emoció es va
desbordar mentre el cos de Cristina baixava entre les onades de les
rebel·lies, les causes compartides i la seua exigència per traure a
la vida el millor de nosaltres mateixos.
El barri de Velluters escoltava en
silenci els sonors aplaudiments de comiat a una de les seues millors
inquilines.
En el Cementiri, Carles Dolç l'acomiadava
evocant complicitats del xicotet però irredent nucli de gents i
experiències compartides des d'aquells finals dels 60 fins aquest segle XXI tan
distint i tan igual a aquella època. Mariló Rodríguez li agraïa haver-nos
ensenyat a afrontar la vida amb eixe entusiasme capaç de transformar les coses
grans i les petites i li bonegava per deixar-nos tants
projectes en marxa. Lluïsa Cifre llegia un poema de Miquel Martí i Pol,
poeta amb què Cris tant havia gaudit. El cant de Bernat el Negre i un albada
acompanyada de dolçaina i tabalet tranquil·litzaven el nostre ànim i ens feien
veure com és de curta la vida i el que encara ens queda per fer i sentir.
En eixir fora pareixia que
cadascuna de les persones allí presents ens anàvem a casa contentes d'haver
pogut compartir part de la nostra vida amb gent tan guai com Cristina Piris.
Així, almenys, me'n vaig anar jo
d'aquell lloc. Gràcies per tot, Cristina. g Manuel de Juan Navarro
Para volver a la página principal,
pincha aquí